Operació bolquer x 2

Hi havia una cosa que tenia claríssima. Les peques al seu ritme. "Que si amb un la cosa ja és complicat, amb dos ni t'ho explico", pensava. Les peques són de desembre, amb la qual cosa, això de l'operació bolquer es "retardava" una mica més, si ho comparem amb els nens nascuts al març. I recordo l'ensurt inicial, quan una amiga em va comentar el que li demanaven a la guarderia.

Ara no ho recordo exactament, però per a mi era com una bogeria. Era una cosa com 3 pantalons per a cada dia, calces / calçotets a dojo, mitjons ... tot ben posat en paquetets. Cada dia.

Els meus càlculs. 3 pantalons per dia. 5 dies a la setmana. 15. I li demanaven que el portés tot el dilluns. Això una nena. Per dues ... són 30 mudes! El primer que vaig pensar no era si les meves nenes estaven preparades per a l'operació bolquer, sinó que ¡¡¡¡NO TENIA 30 PANTALONS!! Així que preocupada perquè no anava a comprar una quantitat inversemblant de pantalons que no anava a necessitar, li vaig preguntar a la professora de la guarderia que com ho faríem. Només diré que després de parlar amb ella i que m'expliqués alguna cosa moooooolt més "normal" i "terrícola" pel que fa a xifra de pantalons i plantejament del que havia de portar a l'escola, em vaig començar a pensar seriosament com anava a fer-ho amb bessones .

Primera teoria: Jo sabia que l’Ona estava molt més preparada que la seva germana per començar l'operació. L’Estel no tenia tant interès i a més li costava molt més acostumar-se al orinal. A ñ’Ona li molestava el bolquer. A l’Estel no. La primera teoria promulgava que encara que tardéssim una mica més de temps, ho faríem d'una en una.

Ja teníem una cosa clara. Prova pilot amb l’Ona. Van ser dos dies horrorosos. Crec que mai havia rentat tants pantalons, calcetes, mitjons i sabates com aquells dos dies. (Bé sí, El cap de setmana de les set rentadores. Encara tremolo només de pensar-hi). Estava esgotada. Els recordo com dos dies pensant en tirar la tovallola, tot i sabent que tothom em deia que "és una setmana o deu dies durs, però després ja està". L’Estel, que fins aquell moment volia bolquer i no li interessava molt l'orinal, va descobrir que la seva germana estava fent una cosa molt "divertit", "de gran", "o el que sigui", i va començar a imitar-la.

Segona teoria: Jo no aguantava 15-20 dies a aquest ritme. Ja posats, i disposats a acabar esgotats, vam fer les bessones de cop (una teoria molt pensada i meditada, com podeu comprovar).

Resultat: Va ser una setmana dura per a nosaltres, esgotadora ... intentant animar les petites, celebrant els seus èxits i restant importància a les fuites ... o als accidents enormes. Cada dia vèiem progressos i per això vam continaur, però teníem clar que podíem fer marxa enrere en qualsevol moment.

Vam treure bolquer de dia. Al cap d'unes setmanes l’Ona, que s'aixecava amb el de nit totalment sec, va dir que ja no volia més bolquer. Des d'aleshores, fa pipí abans d'anar a dormir i no s'aixeca per res. L’Estel ha mullat el bolquer fins fa ben poc i entre elles no hi ha hagut cap tipus de competició sobre qui portava bolquer i qui no.

Avui he recordat l'operació bolquer arran de la proposta de Madresfera (com a tema de la setmana). I he recordat una anècdota que vaig explicar a @ Orquideadichosa. Les dues em van venir corrents que tenien pipí i cap de les dues podia aguantar-se. I ja em veieu baixant pantalons i amb una penjant de cada braç ... sort que ningú em va veure, perquè devia estar foto ... I sense que em mullessin!

Les peques ara ja tenen 4 anys i mig, i l'operació bolquer ja és com un record llunyà. Ànim a tots i totes els que hi esteu immersos o a punt d’engegar-la!

Tunejant camisetes

Que les petitones volen una samarreta de la Peppa Pig i et fa una mandra enorme anar-la a buscar? Què se t'acut un disseny original per a elles? Què us ve de gust fer un regal al pare amb una samarreta plena de frases? Que voleu decorar aquesta samarreta tan xula que us agrada tant però que la trobeu "sosa"?

Fa temps que vaig descobrir el paper transfer per roba i l'utilitzo sovint per "tunejar" samarretes, i fins i tot alguns pantalons d'estiu.

És tan fàcil com comprar paper transfer per roba (es pot adquirir en botigues tipus ABACUS o en qualsevol llibreria o botiga de material). És evident que hi ha qualitats diferents. Paper de marca  i un altre de marca "blanca". Diferències? Doncs depèn del nombre de rentats, segurament la imatge no es fixarà amb tanta qualitat i començarà a "desaparèixer" més ràpid. El paper més habitual és per a imprimir sobre samarreta blanca, però també pot trobar-se per estampar sobre samarreta negra (no ho he provat, sempre ho he fet amb camisetes de colors clars).

Es tracta d'imprimir el vostre disseny en el paper (a la vostra impressora). Un cop imprès, es planxa sobre de la samarreta (s'utilitza un paper que ja ve en el pack de paper transfer, un paper una mica especial perquè la transferència quedi de la millor manera possible). Es recomana que no siguin formes molt ondulants, millor línies rectes. Però cada paper porta les seves instruccions.

I ja està. És així de senzill i simple. Tampoc espereu que la impressió duri anys i anys, rentats i rentats. Però és una solució molt original per personalitzar samarretes (la dels nens o les vostres).

Què, us animeu?

Felicitats mama

No sóc massa de celebrar el “Dies de…”. I justament, el dia de la Mare el celebro 24 hores cada dia, set dies a la setmana i 365 dies l’any. I espero celebrar-lo molts anys. Bé, no seria del tot encertada aquesta frase. Confesso que hi ha dies que el celebro, dies que l’esgoto, dies que m’agradaria tornar enrere i recuperar una llibertat de moviments que ara no tinc, dies que l’avorreixo, dies que em treu de polleguera...

Tots diferents, però passi el que passi, quan tanco els ulls per adormir-me, sempre recordo que les dues petites són una de les millors coses que m’han passat a la vida. Que m’han fet descobrir un amor que desconeixia i que no podia imaginar que fos tan gran.

Per tot plegat, perquè no m’agrada celebrar els “Dies de...”, perquè fa dues setmanes que estic farta de veure anuncis de colònies a la tele (deu ser que a les mares només se’ls pot regalar perfum... el problema és que no em sento gens identificada amb cap de les dones que surten als anuncis), i sobretot perquè el celebrem tot l’any... per això no fem res especial.

Però les petites han volgut aquesta piruleta.

-      “Què hi posa, mama?”

-      “Felicitats mama”.

-      “Doncs té, fes una mossegadeta”

Felicitats a totes, i sobretot, +364!

Armes, nens i els Estats Units

Avui ja no puc aguantar-me més. Prou. Si no ho trec, rebento.

No m’agrada quan les nenes, alguna vegada, han jugat a perseguir-se, i feien el gest amb la mà de portar una pistola. “Pum, pum, t’has morit”. No m’agrada veure-ho. Els hi explico, els hi dic que no m’agrada. Suposo que veuen alguns nens més grans que ho fan. O amb una espasa. “T’he punxat a la panxa!”. No m’agraden aquests jocs. I això que només són jocs, penso.

M’esgarrifa la notícia que m’ha tocat explicar avui. Un nen de cinc anys (cinc!) que mata la seva germana, de dos (dos!),  a Kentucky, als Estats Units. Tot el dia que penso en aquesta família destrossada per sempre, però quan saps les circumstàncies, no puc fer res més que indignar-me. El nen l’ha matat amb una arma de foc, que li havien regalat un any enrere. I un rifle que a més a més, està pensat per a nens. Pensat per a nens? Me’n faig creus d’una indústria tan perversa que prepara una arma de foc, pensada per a nens!.  És demencial!. No és una casualitat que aquest nen tingués una arma. Hi ha una companyia cínica que les crea en diferents i atractius colors perquè els nens les vulguin. Hi ha una família... ho sento, no sé com definir-la, no em surten les paraules, però el mínim que se m’acut és ‘insensata’ que regala al seu fill de 4 anys una arma. I hi ha un país que és incapaç d’enfrontar una realitat que cada ‘x’ temps ens deixa notícies de matances i desgràcies i que no hi fa res perquè és una indústria massa poderosa. I és clar, encara intenta fer-nos creure que és una qüestió de seguretat personal. Es veu que la pàgina web de l’empresa (no penso ni dir-ne el nom perquè no vull ni regalar-los una visita de curiositat), promociona la venda d’armes de foc a menors amb l’slogan “El meu primer rifle” i assegura que són armes de qualitat per als joves nord-americans. Armes de qualitat per als joves americans... per a què? Com?? Però és clar, no és només que aquests desgraciats les venguin. Fa uns anys en van produir 60.000 entre rifles i pistoles. I és clar, algú les devia comprar. 

I després s’estranyaran de la matança escolar de Newton i tantes altres.  És lamentable que siguin ells, precisament ells, qui després se n’estranyin. I a mi no se me'n va del cap la imatge dels dos germans.

Coses (in)útils: Lavabos portàtils - adaptadors

Hi ha una sèrie d’objectes que a les botigues intenten fer-te creure que seran absolutament imprescindibles en el moment que siguis mare i tinguis la criatura / les criatures a casa. He de reconèixer que en aquests tres anys n’hem tingut d’imprescindibles, d’altres que no ens vam deixar enredar i d’altres… que sí.

Aquest és el motiu d’aquesta sèrie. Vull deixar molt clar que hi trobareu coses que a nosaltres ens han funcionat (o no), que ens han estat útils (o no) o que els hi hem tret profit (o no). Espero que (això sí), us sigui útil per si esteu embarassats... o si heu de fer regals, que també hi ajuda anar una mica pistat. 

ADAPTADOR DE LA TASSA DEL VÀTER: PRÀCTIC (Qualificació ***)

Aquell moment. Aquell moment que comences la operació “fora bolquer durant el dia”. Aquella etapa on constantment estàs preguntant: “Tens pipí?”. En aquell moment vam comprar un lavabo portàtil que al mateix temps era un adaptador per la tassa del vàter. El portava al cotxet per si de cas (i a més, venia amb unes bossetes de plàstic per “cosetes” més sòlides). Com a lavabo

portàtil podria dir-vos que el vaig fer servir en comptades ocasions. Com a adaptador de la tassa del vàter, a casa encara ara el fem servir i ha donat molt bon resultat. Va ser una compra útil i sobretot, pràctica.

Podeu consultar també:

La Babycook
Les hamaques

Els sacs Grobag
Dosificadors de llet en pols o cereals

Gots que no vessen

Pagesos olímpics? Olímpics pagesos?

L'Estel, a l'esquerra, és la pagesa de casa. L'Ona, l'olímpica, prova el ciclisme

Aquest any, aquest P4, estem ben entretinguts. A l’escola funcionem per projectes, i a l’inici de curs, la classe de l’Ona van triar el projecte de Les Olimpíades. I al de l’Estel, són Els pagesos. Més diferents no podien ser.

L’Ona es coneix tots els esports, ha anat a veure esgrima, tennis taula, bàsquet en cadira de rodes... s’ha convertit en la nostra experta esportista, i quan hem pogut, hem anat a veure bàsquet i waterpolo. I ara, tots els pares de la classe, per participar encara més en el projecte dels nens, estem organitzant una Olimpíades de cara a final de curs. Ja tenim 6 comissions en marxa i aviat tornem a tenir reunió.

L’Estel han plantat a l’hort, han regat plantes, han cuinat diferents verdures a l’aula, i han vist molts animals de la granja. A la classe hi ha hagut gallines, gossos, ha anat a l’hort de l’avi d’un dels nens de la classe i allà han vist cavalls, vaques i bens. Pel nostre compte volem anar també a una granja, a veure com fan els formatges. Encara sort que no m'ha demanat tenir una vaca a casa...

El que més m’agrada de l’escola és la implicació de tota la comunitat en els projectes de cada una de les classes. El que més m’agrada dels dos projectes és que són tan diferents i l’Ona i l’Estel s’expliquen l’una a l’altra les coses que van aprenent. I comparteixen els seus coneixements. Tots els nostres centres d’interès aquest curs giren al voltant dels seus dos projectes i elles estan contentes i orgulloses d’explicar-nos coses. I és fascinant la quantitat de coses que aprenen! L’any passat tenia una ratolina i una formiga. Aquest any, una pagesa i una olímpica. I sobretot, dues nenes amb ganes d’aprendre moltes coses i descobrir el món que les envolta. I això sí que no té preu. 

Llibres, roses, dracs, cavallers i princeses

Sant Jordi és una diada especial. Sempre m'ha agradat, tot i que normalment no puc gaudir-la massa perquè és un dia de molta feina, programacions especials, etc... Amb l'arribada de les nenes, ho tornem a viure intensament perquè a l'escola els ho fan viure també d'una manera ben especial. I és clar, si el papa es diu Jordi, encara més. Dimarts, però, tindrem un dia tan dens que no ho podrem celebrar plegats. Així que aquest cap de setmana, tot i la tos, els estornuts i que hem dormit prou malament... hem fet un intensiu de dracs i dragues, de princeses, de contes de cavallers, de Sant Jordis i de lllibres... 

Segurament el blog no s'actualitzarà fins dimecres, però no volíem deixar de desitjar-vos que passeu un bon SANT JORDI!