Com parlar de la mort amb els
nens i com explicar-los aquesta part de la vida.
Era un tema que hi pensàvem
sovint, perquè lamentablement, era una qüestió que se’ns apropava de nou. Fa
dues setmanes va morir el meu sogre. Les nenes havien viscut el procés
degeneratiu de la malaltia que patia, però tot i això, encara l’acompanyaven en
les seves passejadetes (cada cop més curtes) en cadira de rodes. Van viure com
l’avi anava al Casal, i com elles, pintava i li explicaven contes. “Va a l’escola
com nosaltres, deien”. En els últims mesos l’anaven a veure a la residència on estava.
Però en qüestió de dies es va empiocar i es va apagar.
A les nenes els hi vam dir d’entrada,
només saber-ho. Però com entenen el concepte de “morir”?. La reacció de cada
una d’elles va ser diferent. Una es va quedar pensativa, i durant tota la tarda
va estar molt callada. La seva germana no va parar de fer preguntes. “I ara què
li passarà?”. “Ja no estarà a la residència?”. “I on estarà?”. Vaig intentar
respondre totes les seves preguntes amb un llenguatge que pogués entendre. Això
era un diumenge a la nit. Vam decidir que elles seguirien el seu horari
habitual d’escola i els hi estalviaríem tot el que significa tanatori i
cerimònies. Però això sí, respondríem a totes les preguntes que ens fessin. I
això vam fer. Hem explicat molt que tots estem tristos, hem parlat de caixes de
fusta, de cotxes per portar l’avi al cementiri, del concepte mai més... hem
parlat de tot. Ara fa uns dies que no pregunten tant, però tornarà a sortir més
endavant. Segur. I continuarem responent preguntes.
Les preguntes de les petites són
clares i concises. I te n’adones, que som els grans que a vegades no ho sabem explicar
gaire bé. Perquè elles no fan les preguntes habituals. Per sort, en els seus
dibuixos de l’endemà, l’avi sempre surt rient. Així que ens quedem amb aquest
record.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada