Quan un dia una de les petites, quan tenia quatre anys i mig, et ve i et diu plorant que no vol anar a l’escola perquè ningú vol jugar amb ella al pati… tot canvia. Alguna cosa es trenca. Alguna cosa molt profunda es va trencar dins meu. No vaig suportar veure-la patir així. Quan no em va veure, vaig plorar com feia molt temps que no plorava.
Ja feia temps que n’havíem parlat amb la seva tutora, de les seves reaccions, de com s’enfadava i com “atacava”, posant-se a la defensiva. És una nena impulsiva, molt dolça bona part del temps, però de cop, sense saber ben bé com ni per què, explota. Quan va intentar començar a fer “colla” amb les nenes de la classe (moltes d’elles ja es coneixien prèviament de la guarderia), no la van deixar formar-ne part. Un NO. I s’enfadava i aixecava la mà. Doble NO. I anàvem treballant, dia a dia, passet a passet, per tal d’ajudar-la i acompanyar-la. Un pas endavant… i a vegades dos enrere. Semblava que anava a temporades, i les fórmules que l’ajudaven al principi de curs, a la meitat ja no ens servien. Durant tot P5 vam estar treballant a fons amb la seva tutora, amb contes i amb molt amor per ajudar-la a gestionar totes aquestes emocions que experimenta, que no sap com gestionar del tot i totes aquestes frustracions que no sap canalitzar. Hem llegit i molt sobre impulsivitat, nivells de frustració i gestió d’emocions i sentiments.
El final de P5 va marcar un toc d’alerta. La reunió final amb la seva tutora ens va fer adonar que potser necessitàvem ajuda externa. Ens preocupava especialment perquè al cap de tres mesos canviaríem de cicle, començaríem primer, en l’edifici nou de l’escola, amb professores noves. Potser serien masses canvis i si no hi posàvem fil a l’agulla, potser no podríem ajudar-la com ho hauríem de fer.
I vam buscar ajuda en una psicòloga infantil. La necessitàvem perquè ens donés eines a nosaltres, per tal d’ajudar la nostra filla. I tot i que d’entrada la petita va plorar intensament perquè no volia que el seu pare marxés del despatx, al cap de cinc minuts li estava explicant a la psicòloga que li agradava molt fer teatre i ballar. I vam començar a treballar petits trucs, petites eines per potenciar al màxim les coses positives, reforçar les coses que fa bé i així, poder calmar el volcà quan entra en erupció. Aquesta va ser una imatge mental que em vaig fer. És un petit volcà que entra en erupció sense avisar. En aquell moment no t’hi pots acostar. S’ha de tenir paciència, i quan ja no treu lava, t’hi pots apropar, i parlar del què ha passat, i sobretot, com ens hem sentit.
A vegades no és fàcil canviar la manera com interactuem amb els petits. Ens hem esforçat a potenciar les coses positives, que guanyi confiança en ella mateixa, però també a ensenyar-li i explicar-li que les accions tenen conseqüències en la realitat. A vegades el més difícil és que expliqui què li està passant. A vegades no vol, no pot, o no en sap. Poc a poc anem buscant les maneres per explicar-ho. Però cada vegada que hem superat una erupció, n’hem tret un aprenentatge molt important, petites victòries del dia. I sobretot, potenciar que sigui ella qui aporti possibles solucions, com creu que s’hagués pogut resoldre un conflicte o una situació.
Ha passat aquest estiu i semblava que caminàvem en pas ferm pel camí que toca. Va començar el nou curs, una nova etapa i la petita la va afrontar amb energia i amb il·lusions renovades. Estem molt contents. També és veritat que, per recomanació de la psicòloga, només començar el curs vam parlar amb la seva nova tutora, perquè n’estigués al cas i per copsar les seves sensacions, de com ho veia ella. És fantàstic trobar-te amb docents que s’impliquen d’aquesta manera, i ajuden d’aquesta manera. I amb qui parlar és una experiència enriquidora. Una de les coses que vam acordar és que si hi havia hagut alguna erupció, m’ho comentaria. Jo ho prefereixo, perquè així puc intentar saber què ha passat i perquè. Hi ha hagut alguna situació complicada, de manera que la tutora i la psicòloga es trobaran aquesta setmana, per ajudar al màxim a la petita.
Una bona amiga em va dir que sovint oblidem que créixer és difícil, que és complicat ser nens i tenir mil sentiments i no saber com exposar-los, gestionar-los. I òbviament, tot aquest procés requereix molta paciència. Molta paciència perquè vulguis que no, et pren molta energia. I després és quan et trobes que la seva germana bessona això ho nota, i per molt que l’hagis implicat en tot el procés, té “gelos” i el seu comportament provoca noves erupcions. Però com diria Michael Ende... “això és un altra història que explicarem en un altra ocasió”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada