 |
| La Peppa Pig, el cap de setmana passat a Sabadell |
Ja
fa uns anys vaig llegir el llibre NO LOGO, de Naomi Klein, sobre el poder de
les marques. No el vaig comprar, era del meu home, que és educador i sociòleg,
especialista en sociologia del consum, i aquest és un tema que li apassiona. Recordo
que en vam parlar molt, perquè jo “m’enganxo” a moltes coses i sóc molt “fan”
de determinades coses, en un cert sentit. Ell no. No és un gran seguidor de cap
grup de música en concret, ni s’enganxa a les sèries de la tele, per exemple.
Recordo que un dels aspectes que més em va atraure del llibre era el fet que
analitzava com les marques miren “d’enxampar” els seus usuaris des de petits.
Venia a dir que “si fas fans o crees
la necessitat d’una marca des de petits, tindràs al consumidor enganxat tota la
vida”. A partir d’aquí, posava l’exemple de la roba, i com una companyia tenia la
línia de roba de bebè – nen – adolescent
i adult (tot sota noms diferents) per tal de tenir “un client fidel”
tota la vida.
M’ha
vingut al cap perquè aquest cap de setmana hem viscut un moment d’aquells que
els hi agrada tant a les nenes. Una llibreria de Sabadell portava la Peppa Pig
a la botiga i els nens s’hi podien fer fotos. Podríem dir que en són o van ser
fans? Segurament si analitzo el concepte “fan” en les nenes, el seu primer
“ídol” fa ser el Mic, el personatge de TV3. La Peppa també els hi va agradar
molt... però per qui sentien devoció era per l’Scooby Doo. De moment, podríem
dir que els seus referents han estat aquests. Amb l’Scooby també van coincidir
la Setmana Santa de l’any passat i es van emocionar moltíssim. Amb la Peppa no
tant, però estaven encantades de fer-s’hi la foto.
Fins
aquí podríem dir que ja està. En aquest cas, i davant que som a dues setmanes
de Sant Jordi, l’objectiu de vendre llibres sembla acomplert, i de fet, la cua
davant de la llibreria va ser impressionant. Però recordant NO LOGO, te
n’adones que el fenomen fan provoca
que les teves compres estiguin condicionades. Si estic pensant en comprar una
camiseta: entre la camiseta A que val 5 euros i té un dibuix molt bonic i una
camiseta B amb la Peppa Pig estampada que en val 15, les nenes no dubtaran i
sense mirar res triaran la Peppa. Objectiu comercial aconseguit. No parlem ni
de preu ni de qualitat. Només de l’estampat.
I
em comencem a brollar preguntes: Podem evitar aquest fenomen? Com i on es posen
els límits? La solució és únicament tancar la tele i
que no tinguin cap referència? Com es compagina amb els inputs que reben a l’escola per part dels seus companys, per
exemple? (perquè les nenes no han vist mai les Monster High, però resulta que, ah sorpresa, sí que saben qui són).
Fins a on els aïllem? És bo o no que ho fem? Podem “combatre” l’intercanvi
d’informació que arriben a tenir a l’escola? Els estem convertint en petits consumidors
pel fet de comprar unes bambes amb el Mickey o un pijama amb la Peppa o amb la
Hello Kitty? Hi ha un límit per la “normalitat” i/o el passar-se de la ratlla?
Som més o menys bons/mal pares per comprar algunes de les marques o alguns dels
dibuixos? Els nostres límits els posem
depenent del grau de transmissió de valors que creiem que té un cert
dibuix/marca?
Cito
NO LOGO: “No és un secret que les marques s’han tornat més invasores. Baby Gap
i Gap Newborn desenvolupen la consciència de la marca en els bebès i els
converteixen en petits anuncis ambulants”.
Al
final, acabo pensant que com tot, és una simple qüestió de seny i de mida. Ni
tot és blanc, ni tot és negre. Com ho veieu, vosaltres?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada